Càntic de la societat de consum
Rotllana de residus dels tubs que amaguen el coure.
Al bosc, entre la vegetació, apareixen les restes d’un saqueig invisible: tubs de plàstic, fragments d’alumini, embolcalls i materials abandonats després d’extreure’n allò que té valor.
Els lladres de cable de coure busquen indrets allunyats i poc visibles per separar el metall dels materials que no els interessen i revendre’l posteriorment al mercat negre.
El que queda és el residu.
El rastre d’una economia que extreu, separa i abandona.
A l’entorn del meu estudi, amagat al bosc, hi ha milers de tubs i restes de cable procedents d’aquests robatoris. Durant anys, la vegetació els ha anat incorporant al paisatge fins a convertir-los en una presència gairebé natural.
Amb alumnes de diferents instituts i escoles hem organitzat jornades de recollida. Hem recuperat els materials, els hem classificat, n’hem creat instal·lacions i hem omplert bosses i sacs per portar-ne una gran quantitat a la deixalleria.
Hem netejat una part del bosc.
Però encara en queda.
Entre les mates, sota la terra, dins dels marges: fragments que persisteixen com una memòria incòmoda d’allò que consumim i d’allò que decidim no veure.
Miserere és una rotllana feta amb aquests residus.
Un cercle que no tanca res.
Un cercle de deixalles, de consum i d’extracció.Un càntic profà per un metall que circula,
mentre el seu embolcall queda enrere.
