La societat de consum gira entorn de la proliferació incessant d’objectes. Cada objecte engendra una nova necessitat, i cada necessitat reclama una nova producció. El procés s’alimenta a si mateix en una seqüència contínua, sense pausa ni límit aparent.
Com cèl·lules que creixen sense aturador fins a ocupar tot l’espai disponible, els objectes colonitzen el nostre entorn i també el nostre imaginari.
L’acumulació es converteix en una finalitat en si mateixa, independent del seu valor real o de la seva utilitat.
«L’univers continuarà existint sense l’home.» Aquesta afirmació, que tanca Suite tràmpol o el compte
enrera, ressona com una advertència i alhora com una constatació. El poeta visionari expressa sense por allò que podria semblar una predicció: la naturalesa no depèn de nosaltres per persistir.
Així, el compte enrere del títol no és només una referència al temps que passa, sinó també a la fragilitat d’un model de civilització que confon creixement amb permanència. L’obra ens convida a contemplar la paradoxa d’una espècie capaç de transformar el món com cap altra, però incapaç sovint de reconèixer els seus propis límits. Entre l’excés d’objectes i la indiferència de l’univers, la veu poètica ens recorda que tota expansió conté ja la possibilitat del seu final.
- fotografia Irene Vendrell
- muntatge video Marta Ripolles
- 2025